Flors vermelles al balcó tot l’any (les meves primeres caramelles)
Paula Rubiralta Pierola
Deu fer un parell o tres d’anys, la Bruna, la Carla i jo vam tenir el primer contacte amb les caramelles de Copons. Recordo clarament aquell matí de diumenge: estàvem tranquil·lament a casa quan, de sobte, va sonar el timbre de la porta i, en obrir, ens vam trobar desenes de persones engalanades entonant alegres melodies expressament per a nosaltres. Les nenes al·lucinaven. I jo encara més, en veure com una antiga tradició de la qual guardava un record llunyà de la meva infància a Manresa, aquí seguia ben viva i amb molta intensitat. Era com si les caramelles de Copons no només ens transportessin al passat, sinó que també ens connectaven profundament amb la comunitat i amb les arrels d’aquest poble acollidor.
Aquest any, després d’alguns estira-i-arronsa, ens vam decidir a participar-hi totes tres. La nova rutina dels diumenges al vespre va ser trobar-nos a la sala per assajar amb la resta de caramellaires. Per a mi, que mai abans havia cantat, va ser tot un repte: aprendre’m totes aquelles cançons que no coneixia, recordar-ne la lletra i la música, fer les primeres veus, o les segones, què sé jo, i ara més fort, i ara més fluix, i ara un “fiiiiiirmes!” del Carles que de vegades ens tornava a la concentració i d’altres ens feia riure per sota el nas. Guardo molt bon record d’aquells vespres de les acaballes de l’hivern on grans i petits tancàvem el cap de setmana intentant afinar, amb més o menys encert, aquells himnes impossibles.
I va arribar el gran dia: la Pasqua (bé, aquí a Copons el calendari no té gaire pressa i anem una mica més tard). Guarnits amb faldilles de flors, espardenyes, faixes i barretines vermelles, vam fer un bon esmorzar i vam sortir als carrers i places. Les nostres armes eren la ballesta, els ramets, els instruments i un repertori ben après. A cada aturada davant dels balcons ornats amb senyeres dedicàvem una o dues cançons a un públic agraït, i acoloríem les places amb el teixit multicolor del ball de cintes.
Des de dins, vam descobrir que la màgia de les caramelles no només rau en les danses i les cançons, sinó en allò que simbolitzen. Són un vincle amb el nostre passat, una celebració de la vida i una manera de preservar la nostra identitat com a poble. Mentre cantàvem i ballàvem em vaig adonar de la importància de mantenir vius els costums, de com ens uneixen i ens fan sentir part d’alguna cosa més gran.
La Bruna i la Carla, cantaires de mena, han engrossit la selecció musical de Cal Massana. Ara, entre les cançons que aprenen a l’escola i els èxits d’Eufòria, s’hi han fet un lloc “La Maria de les trenes”, el “Ball de cintes de Copons” o “Flors vermelles al balcó”. Les seves tonades ressonen tot l’any a casa, com si una part de la primavera i de l’esperit de les caramelles romangués sempre amb nosaltres, mantenint viu el sentiment de comunitat i de les tradicions populars.