Olor de romaní

Fi de nas
Anicet Altés Pineda

El nas és l’organ encarregat de captar les olors. Situat al centre de la cara, sobre la boca, és una prominència que té dos orificis per on entra l’aire amb les petitíssimes partícules oloroses, que van a parar a les fosses nasals. Aquí hi ha 5 milions de cèl·lules especialitzades per la recepció de l’olor. El gos en té 20 milions.

Per olorar cal respirar, i com que respirem contínuament tota la vida, també fem servir el sentit de l’olfacte sense parar mai. També funciona quan bevem i mengem: en l’acte de la deglució, o sigui el empassar-nos la beguda o l’aliment, la seva olor passa per darrera del vel del paladar cap a les fosses nasals i constitueix un complement del sentit del gust.

L’home primitiu tenia molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. Podia captar el tuf d’animals perillosos llunyans i podia diferenciar pel flaire, els fruits i vegetals bons o dolents per la seva salut. Segurament que notava el grau d’humitat de l’aire i el canvi iònic atmosfèric per pronosticar el temps. És veritat que l’home prehistòric tenia una percepció olfactiva molt més perfeccionada que nosaltres i que això el va ajudar a sobreviure malgrat els inconvenients i perills de l’estat salvatge.

Les formes de vida de la civilització actual fan que aquest sentit no tingui la importància vital dels nostres avantpassats, i això junt amb el grau elevat de contaminació atmosfèrica, que és una agressió permanent a les cèl·lules olfactives, són uns factors negatius per a aquesta sensibilitat.

A part d’aquestes consideracions, continua tenint molta importància aquest sentit, perquè, entre altres objectius, ens avisa de qualsevol olor perillosa per a la nostra salut. Aquesta alerta protectora està disponible dia i nit. Alguna vegada ens ha despertat una olor de fum, de socarrim per exemple, que ens ve de l’exterior i que ens pot posar en guàrdia del perill d’un incendi o d’unes emanacions d’un gas tòxic.

La major part de les substàncies tòxiques o verinoses tenen una olor desagradable i, quan les ensumem, fem tot seguit l’acció de tapar-nos les narius. És una reacció instintiva per protegir-nos i per evitar la introducció perillosa a l’interior dels nostres pulmons. Aquesta vivència pot ésser especialment desagradable i generalment ens queda gravada en la memòria.

Però també hi ha moltes sensacions agradables que perduren i que, en tornar-les a sentir, ens evoquen coses de la infància, de l’escola o de quan érem joves i teníem temps de fer excursions i d’anar al bosc. Tan sols el fet de caminar entre els pins i l’herba ja ens omple d’un benestar que ens transmet l’olor de la resina i de la pinassa que anem trepitjant amb suavitat. Altres vegades, en ple migdia i en un paratge de secà també ens sobta el perfum intens i penetrant del romaní i de l’espígol.

Estem convençuts que aquestes plantes insignificants i humils exhalen unes aromes que ens fan sentir més àgils, més relaxats i més identificats amb la naturalesa.

Cal que ens esforcem perquè el nostre olfacte funcioni bé, respirant amb la boca tancada i, si convé, tractant els processos catarrals que ens privin de respirar pel nas. Per altra banda cal que flairem els diferents ambients fent una respiració superficial i intermitentment, així es formen uns remolins d’aire que van a la part superior de les fosses nasals, que és on estan localitzades les cèl·lules olfactòries.

La mucositat normalment es va eliminant cap a la part posterior de la gola amb la deglució del bol alimentari. Però, si a causa d’un refredat la secreció augmenta, aleshores és quan ens hem de mocar per netejar i destapar el nas. Per aconseguir-ho expulsem bruscament l’aire dels pulmons tot fent un soroll. Aquest acte se’n diu “sonar-se”. Cal omplir d’aire, a pressió, els pulmons, després tanquem la boca i apretem les aletes del nas amb els dits en forma de pinça. En obrir-los bruscament s’expulsa aire junt amb mucositats. Aquesta maniobra té el perill que un excés de pressió enviï mucositat a unes cavitats veïnes que són els sins i es pot ocasionar una sinusitis. Per evitar-ho cal obturar només una fossa nasal, sonar-se, i després l’altra.

Ah! També va molt bé per aquests refredats una sopa ben calenta de farigola, que en desprendre uns vapors de timol desinfecta i descongestiona les fosses nasals.


📄 Font: Camí Ral – Butlletí informatiu i d’opinió de la Vila de Copons, núm. 9 (gener 2000), p. 10