Jordi Rodellar Fustero
És un dels ocells visualment més espectaculars que arriben a les nostres contrades cada primavera, inconfusible pel seu plomatge i llarg bec. Des de fa mil·lennis que ha cridat l’atenció dels homes, donant peu a la invenció de molts mites i llegendes a Europa, Àsia i Àfrica, els tres continents on se la pot trobar. Avui dia, investigacions recents sobre aquest ocell tan preciós ens desvelen comportaments sorprenents i ben curiosos, tot i ser una espècie tan coneguda per nosaltres des de fa tant de temps.
La puput és més gran que una merla i més petita que un colom, amb una longitud d’entre 26 i 32 cm, una envergadura alar de 44 a 48 cm i un pes que pot oscil·lar entre 47 i 89 grams. Una de les coses que més crida l’atenció és el seu bec llarg i prim de color negre, que en acostar-se al cap es torna d’un color marró clar. El cap és de color marró clar rosat i presenta un plomall o cresta ben visible del mateix color que fa aquest ocell ben singular i inconfusible. Aquesta cresta és retràctil i la major part del temps la porta plegada endarrere. L’estén quan està excitada o alarmada. També just quan toca a terra l’estén un instant i la torna a plegar. Les plomes de la cresta fan uns 5–6 cm i al seu extrem acaben amb una franja blanca i les puntes negres. El color marró clar rosenc o taronja sorrenc s’estén pel dors de la puput fins a mitja esquena i pel davant fins al pit, on es va difuminant fins al color blanc del ventre. Sembla com si fos un ocell dividit en dues parts, ja que de mitja esquena en avall passa a ser de color blanc i negre. Té les ales ratllades transversalment de blanc sobre negre. La cua és negra amb una gran franja blanca transversal. Quan vola és molt visible el barrat blanc del dors i de les ales. Té una forma de volar força peculiar, com una gran papallona amb un vol ondulant.
El mot en català de “puput” té l’origen en el seu cant suau i repetitiu “pu – pu – pu”, normalment trisil·làbic, rarament bisil·làbic, tot i que alguns exemplars alternen el cant “pu – pu – pu – pu” tetrasil·làbic amb el trisil·làbic. Molta gent confon aquest cant amb el del cucut, un ocell que també ens ve a visitar per la primavera. Però, per contra, el seu cant és un potent “cu – cúúú” i sempre de dues síl·labes. El nom científic de la puput és Upupa epops. Upupa prové del llatí, que té origen en putere, que és fer pudor o mala olor, ja que tant aquests ocells com el seu niu emeten una intensa pudor. La segona part, epops, vol dir puput en grec i té un origen onomatopeic pel seu cant. Referent al primer terme del nom científic relacionat amb la pudor existeixen dites com: “La puput sempre put”, “Estar fet una puput” (quan es vol dir que una persona va feta un desastre) o “Fer més pudor que un niu de puputs”.
S’ha cregut erròniament durant molt temps que les puputs acumulaven deixalles i excrements als seus nius perquè així aquest desprengui una intensa pudor que allunyi els possibles depredadors, però s’ha descobert que això només és cert en part, ja que els pares realment s’esforcen en la neteja, encara que puguin quedar certes restes de menjar i dejeccions. S’ha descobert que aquesta forta pudor és deguda al fet que les puputs tenen una glàndula situada just a la base de la cua que s’anomena uropigial i que no es troba present en cap altre ocell. Aquesta secreta un líquid ceri que els serveix per impermeabilitzar i donar flexibilitat al seu plomatge. Però a banda d’això utilitzen l’olor pestilent d’aquest líquid com una estratègia de defensa contra els depredadors que es puguin atansar al seu niu, i si algun gosa obviar aquesta advertència, els polls el ruixaran amb un raig dels seus excrements amb una punteria ben sorprenent.
La puput és una espècie considerada termòfila, que vol dir que li agraden les temperatures altes i que defuig el fred. És una espècie migradora que ens arriba a la primavera per reproduir-se i passa l’estiu amb nosaltres. És coneguda la dita “quan canta la puput, el matí moll i el vespre eixut”, una al·lusió al temps primaveral amb contrast de temperatures entre el matí i la tarda. No és una espècie totalment migradora que ve del continent africà a passar l’estiu amb nosaltres. Molts individus passen l’hivern al sud de la península Ibèrica, i fins i tot aquí a Catalunya es manté una certa població hivernal a la franja del litoral i en sectors menys freds de la plana de Lleida, sovint en aiguamolls junt amb altres aus hivernants provinents del centre i nord d’Europa. A Copons, el gener de 2020, vaig poder observar en dues ocasions una puput, cosa que em va sorprendre força per l’època de l’any, tot i que aquell hivern va ser força suau inclús en àrees de muntanya on es va arribar a qualificar-lo de molt càlid. El canvi climàtic cada vegada més evident està provocant canvis en els moviments migratoris d’aquest i d’altres ocells, i cada vegada s’observa més que la puput comença a passar més hiverns amb nosaltres.
La puput, mentre que és abundant a la plana, és escassa a les zones més forestals i de muntanya, cosa que implica que al voltant de Copons no sigui massa nombrosa si es compara amb altres territoris menys boscosos. El número de parelles reproductores escampades per tot el territori de Catalunya va d’unes 60.000 a 96.000. Lamentablement, està en declivi a Europa, sobretot en alguns indrets, per la intensificació de l’agricultura, probablement per la reducció de les zones agrícoles de secà i per l’ús generalitzat d’insecticides i pesticides.
La puput menja a terra. La podem veure cercant menjar amb el seu llarg bec, que li permet capturar insectes en les escletxes i fins i tot arribar a les crisàlides enterrades. Una de les seves preses predilectes són els robusts grills cadells, Gryllotalpa gryllotalpa. Quan en troben un, per tal que sigui més fàcil d’empassar, passen una estona agafant-lo i estavellant-lo contra el terra fins que queda ben baldat i estabornit. S’alimenten d’altres invertebrats com els saltamartins, llagostos, larves, formigues, centpeus, escolopendres i certes aranyes. Fa el niu en forats d’arbres, talussos, murs, cabanes, sota teules o fins i tot en piles de pedres, on només hi aporta algunes herbes i branquetes. A Copons, en el moment en què estic escrivint aquest article, una parella de puputs estan fent niu a un forat en un mur. He tingut la sort de poder fer algunes fotos, tot i tractar-se d’un ocell molt desconfiat quan s’apropa al niu per així no revelar on és. La puput posa de 4 a 8 ous i pot arribar a fer dues postes. Els ous són de color blau clar o blau lletós amb petites taques i punts marrons o grisos. A mesura que els ous són covats, el color canvia força ràpidament a un color crema o marronós. Un cop surten els polls de l’ou deixaran el niu al cap d’unes quatre setmanes, i després encara durant una setmana els progenitors els alimentaran, fins que puguin valdre’s per si sols.
Hi ha una altra curiositat que només s’ha trobat en aquesta espècie i que es va descobrir fa uns pocs anys. Les femelles impregnen també els ous amb la secreció mal olent que he comentat abans de la glàndula uropigial. Aquest líquid viscós conté una important quantitat de bacteris que mantenen a ratlla altres bacteris patògens i paràsits que puguin malmetre els ous i l’evolució dels embrions dels pollets. S’ha observat amb microscopia electrònica que la superfície dels ous presenta multitud de microforadets on els bacteris protectors poden allotjar-se per així lluitar contra els patògens invasors. Aquests bacteris només són presents en el líquid uropigial de les femelles i els polls. Podem dir que és una simbiosi entre l’ocell i aquest tipus de bacteris que també en surten beneficiats.
Aquest ocell tan vistós i singular ha cridat l’atenció a la humanitat des de les primeres civilitzacions. A l’antic Egipte se li atribuïen —equivocadament, per descomptat— propietats curatives i protectores. L’associaven al déu Ra, déu del Sol. Era representat en pintures en parets i en joies, fins i tot als jeroglífics amb el significat fonètic “Db”, i era momificada juntament amb altres animals a les tombes.
En la cultura de l’antiga Grècia era considerat un ocell dels déus, es creia que portava la llum del sol i simbolitzava la saviesa i la intel·ligència. Cal destacar el paper que li va atorgar el dramaturg Aristòfanes en una de les seves obres més importants, Els ocells. La puput és presentada com un ocell intel·ligent i astut que convenç les altres aus per seguir-la en la seva rebel·lió contra els déus. Després actua com a intermediari entre els ocells i els déus i aconsegueix arribar a un acord per establir una aliança amb ells.
En la mateixa mitologia grega apareix en la llegenda de l’heroi Tereu de Tràcia, fill d’Ares, déu de la guerra. Tereu va ser convertit en una puput pels déus de l’Olimp quan aquest perseguia a la seva dona, Procne, per matar-la, després que ella, junt amb la seva germana Filomena, li servissin cuinat el seu propi fill per sopar com a venjança per haver violat a Filomena. Tot seguit, com a càstig, els déus van convertir a Procne en un rossinyol i a Filomena en una oreneta.
En aquells temps, a Pèrsia, la puput era considerada un símbol de la virtut, l’amor i la fidelitat i apareix representada en ceràmiques i orfebreria. A l’antiga Xina, en la poesia clàssica, se la considerava un missatger celestial que augurava l’arribada de la primavera, que podia veure el futur i protegir a les persones del mal. En la cultura musulmana s’associa al rei Salomó, el profeta Suleyman per ells, de qui es deia que podia parlar amb els animals. Segons deien, la puput li va parlar de l’existència del magnífic regne de Saba.
També a Europa, al llarg de l’Edat Mitjana i el Renaixement, se li atribuïren efectes màgics i curatius a la seva sang o fins i tot a unes pedres trobades que deien que es trobaven als seus nius, ves quines bestieses. El que sí que s’ha pogut demostrar, i no és pas màgia, és que les puputs són capaces de detectar canvis de temps a l’atmosfera i anunciar tempestes elèctriques. També poden detectar els terratrèmols en sentir les ones de pressió i les ones sísmiques que es propaguen a través del sòl de deu a dotze hores abans que ocorrin, i se sap des de temps antics que tenen la capacitat de detectar aigua subterrània.
Ben segur que, a partir d’ara, quan vegeu una puput allà solitària buscant per terra o volant d’un lloc a l’altre amb el seu vol ondulant i el seu vistós plomatge, a banda de pensar que és un ocell preciós i ben cridaner, segurament també recordareu el que heu llegit aquí i l’ocell tan especial que és, origen de mites i llegendes, i l’admiració que ha suscitat a la humanitat. Deixant de banda això, es tracta d’un ocell amb un comportament únic, que contribueix amb la seva visita a mantenir l’equilibri de l’ecosistema on vivim, com fan tants altres ocells migradors que venen a criar a casa nostra. _
Bibliografia
— Guia de camp dels ocells a Catalunya – Carlos Álvarez-Cros i Fran Trabalón – Omega, 2017
— Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears – Joan Estrada, Francesc Jutglar, Toni Llobet, Martí Franch i Ilian Velikov – Lynx, 3a edició, 2018
— Els ocells – Col·lecció Conèixer la natura amb Jaume Sañé – Cossetània Edicions
— Article del CSIC – Hoopoe in Ancient Egypt
— Document PDF Hoopoe in Ancient Egypt, Venice Ibrahim Attia
📄 Font: Camí Ral – Butlletí informatiu i d’opinió de la Vila de Copons, núm. 56 (agost 2023), pàg. 18–19